Ca n’Elrohir

Una llengua és un ent viu, és a dir, que mai podem dir que ocupa sempre el mateix territori: Ara s’expandeix, ara recula. Si mirem el mapa de la llengua catalana ….

… el primer que ens ha de cridar l’atenció és que es tracta d’un mapa de principis dels Segle XX, és a dir, de fa 100 anys. Després d’aquests 100 anys, amb els règims, les migracions, i els diferents destins polítics, segurament caldria esborrar del mapa de la llengua catalana algunes comarques valencianes i de la catalunya nord … o al contrari, afegir-ne! ja que sobretot en l’última dècada de desenfré immobiliari, hi ha hagut força migracions.

Però aquest mapa, que ja estem acostumats a veure’l de forma estàtica, no sempre havia estat així.  Tenim força referències dels segles XVII i XIX que asseguren que a Algèria el català era pràcticament tant popular com el francès. No en tenim les circumstàncies exactes, potser fou el control, per part del rei d’Aragó, de les ciutats d’Orà o l’Alger, per evitar la pirateria, que el va començar a extendre, o potser fou el control francès, que duguè estabilitat i molts temporers.

També hi ha força referències del català a florida, amb una nodrida comunitat menorquina, que ja ha desaparegut en quant a llengua, però no en quant a costums.

O per què no dir-ho: El sard, el segle XVII, havia desaparegut pràcticament de Sardenya … s’hi parlava, pràcticament, només català. Amb la separació en la guerra de successió de les corones ( El regne de Nàpols i les dues sicilies anà a parar a una altra branca dels borbons), el sard recuperà pràcticament tot el territori (excepte l’Alguer), per tornar-se a veure desplaçat i amenaçat per l’italià especialment a partir de mitjans del segle XX.

Un altre mapa de la llengua, podria ser el del castellà. Tot i que la versió oficial continua ser pintar tots els països llatinoamericans com a 100% castellanoparlants, de fet hi ha països on el castellà és la segona llengua ( Paraguay ) i hi continua avançant (amb bones o males arts). També als Estats Units, on el castellà s’està recuperant a Florida i tota la zona fronterera amb Mèxic. Però no acostumen a reflexar la pèrdua de parlants, per exemple, en països com Veneçuela, on hi ha regions senceres on nomès es parla portuguès.

Sovint se’ns pinta l’edat mitjana com una edat on els homes, cavallers, lluitaven per aconseguir el cor de les princeses.  Una societat dominada per homes on les dones estaven només per esperar els marits a casa desprès de la batalla.

No és menys cert, però que hi ha casos on les dones van agafar les armes i protagonitzar dures batalles contra fornits exèrcits disposats a liquidar-les. N’esmentaré dos casos:

Les dones dels Almogàvers vèncen els genovesos: L’any 1305 els Almogàvers de Roger de Flor ja havien arrasat amb la pràctica totalitat dels exèrcits bizantins quan aquests van accedir a algunes desesperades aliançes. Així, quan els almogàvers avançaven cap a totes direccions, deixant com la seva base d’operacions la ciutat de Gallipolli, els bizantins vàren arribar a un acord amb els Genovesos, que es van disposar a atacar la reraguarda almogàver prestament, aprofitant que la majoria de soldats eren de campanya.

Però a la reraguarda almogàver hi havia les dones dels almogàvers, que varen resultar fins i tot més letals que els seus marits. Després de diferents intents de prendre la ciutat, els genovesos van tornar cap a casa foragitats per les valentes almogàvers.

Els genovesos, en tornar, comentàven que si bé els almogàvers tenien una fama de bèsties, animals i ferotges, imbatuts en cap de les batalles que havien lliurat … eren ben mansos comparats amb les seves mullers. Potser només intentàven defendre l’honor masculí ferit … o potser no …

La defensa de Tolosa: L’any 1218 seguia la croada contra els càtars. Tot i que el Regne d’Aragó ja no els prestava suport, desprès de la mort del rei a Muret poc abans (el 1213), els Occitans continuaren defenent-se durant anys contra una croada que va resultar ser terriblement sanguinària, tant pels que eren càtars com pels que no, ja que aquesta croada no tenia base religiosa, si no política, doncs els estats vasalls del Rei de França que formàven el que avui anomenem occitània, prestaven més fidelitat i obediència al Rei d’Aragó que no pas al Rei francès.

En aquesta guerra, la ciutat de Tolosa va partir del bandol francès: Els nobles tolosins sempre s’havien mostrat fidels al Rei de França, i recelaven del Rei d’Aragó. Però els nobles de Tolosa veieren com se li encomanava a vell un enemic seu, Simon de Montfort, la missió d’acabar amb els càtars. Així que no dubtaren a aliar-se amb la resta d’occitans.

Però després de les victòries inicials que els proporcionà l’aliança amb el Rei d’Aragó, la batalla de Muret, que de no haver mort el rei aragonès haguès significat l’aniquilació de l’exèrcit francès, suposà un daltabaix per la causa occitana, i la ciutat de Tolosa, al cap de poc temps, caiguè en mans franceses. Però l’any 1218 els legítims nobles de Tolosa, refugiats a anglaterra, varen aconseguir organitzar un nou exèrcit, que entrà a la ciutat. La ciutat, en veure’ls, es revoltà contra la guarnició francesa i els aconseguí expulsar.

Simon de Montfort, aleshores encara en campanya, va prendre les armes i va dirigir un atac per recapturar la ciutat, defesa majoritàriament per dones. I foren les dones les que, accionant una catapulta, van aconseguir que una pedra d’uns quants kilos de pes s’estavellès contra el casc del seu arxienemic. Evidentment, va esclatar el casc i tot el que hi havia a dins. El combat continuà poca estona, l’exèrcit francès, sense líder i amb una aguerrida defensa, es retirà i la ciutat en sortí vencedora.

Des de fa un temps, molts occitans  celebren el 25 de juny aquesta petita victòria, dirigida per les dones Tolosanes.

Bé … simplement i com a conclusió,  deixar clar que  quan una dona s’enfada de veritat, és més segur pels homes no discutir-hi.

“Operació ZZ” … pensareu .. quin nom més estúpid. Doncs si, però no només és una opreació militar real, si no que a més té la seva lògica i tot. La Operació ZZ va ser l’última operació de la primera guerra mundial.

bandera imperial germànica

En què va consistir? Doncs bàsicament en que tota la flota alemanya s’havia de rendir als anglesos i atracar en un port anglès. I així ho van fer: El 21 de Novembre del 1918 ( tot just 10 dies després de firmat l’armistici que va posar fi a la primera guerra mundial), els 72 vaixells que formaven la marina imperial germànica van capitular davant un combinat de 60 vaixells anglesos i americans. Com es pot apreciar a simple vista, la marina germànica era superior.

flota alemanya rendint-se

Com va ser la guerra marítima a la primera guerra mundial?

Bàsicament, els anglesos tenien una flota molt superior, però repartida per tot el mòn … per tot el seu imperi, des de l’índia, austràlia, sud-àfrica … el que va provocar que el nombre d’unitats que tenien destinades al mar del nord fos inferior a les germàniques. Tot i això el devenir de la guerra no va ser alterat per cap batalla marítima: Conscients que els alemanys tenien una flota superior, i que retirar bucs de guerra de les colònies podia significar perdre-les, els anglesos van esquivar qualsevol gran batalla que puguès ser decisiva.

De fet, l’existència d’aquesta flota va ser un dels motius que van provocar que el Regne Unit s’apropès més al bandol francès abans de la guerra: No estava disposat a permetre una flota que li fes ombra. Encara que desprès fos inútil.

La cosa va canviar amb els submarins alemanys (els U-Boot), que a mitjans de la guerra van intentar bloquejar tot subministrament de qualsevol cosa al Regne Unit el que, en última instància, va provocar que els Estats Units declaressin la guerra als alemanys desprès que aquests els enfossessin uns quants vaixells estrictament comercials (d’aliments i passatgers)

u-boot alemanys

Així que quan els anglesos varen rebre la flota imperial germànica, es vàren trobar amb grans bucs de guerra carregats de mariners cansats i aburrits de no fer res. Els van ancorar a port … i allà els van deixar, mentre decidien què feien. I no es posaven d’acord.

Els anglesos, volien fer servir la flota per a pràctiques de tir. Ja tenien molts vaixells i no volien que cap altra país disposès d’una flota que li poguès fer ombra. Els aliats (francesos, americans, italians, etc…) es volien repartir la flota, per reforçar-ne la seva.

La solució va venir donada pràcticament un any desprès. Els mariners alemanys, tancats dins els vaixells durant tot aquell temps, van organitzar un enfonsament sincronitzat. El 21 de Juny del 1919 varen obrir les comportes i entrades d’aigua dels vaixells i en van enfonsar 2/3 parts. Els que van quedar van ser, efectivament, distribuits entre els aliats.

vaixell alemany enfonsant-se