Ca n’Elrohir

Assistim al naixement d’una nova era al món dels ratolins.

D’una banda Apple ens presenta el seu nou ratolí, el Magic Mouse. Si, si bé hi ha qui defensa que Apple, després de tants anys, no té ni idea de com fer un ratolí, aquest últim sembla que va ben encaminat.

Les crítiques principals als ratolins d’Apple (l’últim model, el Mighty Mouse) eren la falta del segon botó (o el mal funcionament), la mini-rodeta que el feia inusable i una ergonomia molt discutible. De fet alguns classifiquen aquest model antic com “el ratolí inútil enganxat a una bola minúscula“. Tot i això és molt millor que el ratolí en forma de bola que acompanyava als primers G3. Per si no el coneixeu, és aquest enginy molt bonic però poc “adaptable” a la mà:

El Magic Mouse és, gran novetat, un ratolí tàctil. I sembla ser que supera en ergonomia els seus predecessors. No té botons (ni boles minúscules) … només … una superfície on pots arrossegar els dits. A més és multitouch, el que vol dir que sobre el ratolí podrem fer molts moviments que fins ara no podíem. Pena que sigui inhalàmbric i cost $69 …

En l’altre extrem ens trobem amb l’OpenOffice Mouse. Un invent que un freaky amb molt de temps s’ha tret de la màniga: Un ratolí amb 18 botons, rodeta i joystick.

Quan el vaig veure per primer cop, pensava que era una broma de mal gust, però no. Costarà prop de $75. Els botons, a més, són tots programables (és a dir, poden fer coses diferents) i permet emmagatzemar fins a 63 perfils (o combinacions) diferents. La gràcia d’aquests botons és que cadascun pot representar una combinació de tecles. És a dir, un botó pot ser “desar”, un altre “negreta” …. però clar … jo crec que és més eficient l’ús del teclat, en aquest cas.

Jo li veuria utilitat si es relacionés amb algun joc .. a l’age of empires, per exemple … però en una aplicació ofimàtica, en que estas treballant amb diferents coses a la vegada (no només estàs escrivint una carta), ho veig més complicat: Tria el perfil, enrecorda’t dels botons … ufff!

On anirem a parar!

Al gener ja us vaig comentar que havia sentit un aparell que m’havia enamorat: La Palm Pre. Un telèfon amb un sistema operatiu basat en Linux, multitasca, fàcilment programable i amb un munt de possibilitats. Però a l’agost em vaig cansar d’esperar i vaig comprar-me l’HTC 3G, amb Windows Mobile.

Si, efectivament, el Windows Mobile és un fiasco absolut, però ara estem parlant d’una altra cosa: la Palm Pre.

Palm va cometre un primer error en anunciar el telèfon amb tantíssima antel·lació. A principis d’any per un producte que va trigar més de 6 mesos a sortir … als Estats Units. I 10 a veure-li el pèl per Europa. Tanta espera ha provocat que es perdés la màgia d’aquest aparell. Imagino que els seus motius havia de tenir Palm per fer-ho, però no em quadra amb una estratègia intel·ligent.

El segon error de Palm han estat els contractes d’exclusivitat:  Si vols un telèfon, t’has de fer de la companyia X. Speed als Estats Units, Telefónica a Europa.  Això allunya bona part del mercat potencial, a més de ser una clara presentació d’intencions: Palm creu que la Palm Pre té la mateixa capacitat de crida que Apple amb l’iPhone. I no és així: Palm no és Apple i la Pre pot ser molt bona però no té el renom de l’iPhone.

El tercer gran error ha estat escollir malament les companyies (i mai més ben dit) amb qui signa l’exclusivitat. Speed és una companyia de 4a fila als Estats Units, mentre que telefónica té especial interès en promocionar també l’iPhone i uns quants altres telèfons més dels que té exclusivitat. Si, telefònica està promocionant la Pre, però és una campanya discreta, dirigida a qui sap el que vol. I la combina amb la campanya de l‘iPhone 3GS, l’HTC Dream amb Android de Google i els últims models de Samsung o Nokia, també prou espectaculars. Sense comptar que a més aquestes companyies obliguen a acceptar un contracte amb unes condicions draconianes: 15€ al mes d’internet, sumat al consum -9€ mínim- i 24 mesos d’esclavitud és el que obliga telefònica. Jo amb el meu HTC amb Windows Mobile em connecto força a internet i no gasto més de 3,5€ amb Simyo. El que no miro vídeos del youtube, és clar.

Un quart error ve per, un altre cop, la seva lentitud. A hores d’ara només s’ha estrenat al Regne Unit, Alemanya i Espanya. Grans mercats com França, Holanda, Itàlia, etc … queden fora del seu abast. Una mala arma per expandir-se internacionalment.

En fi, espero que a can Palm les coses funcionin, però certament han errat en quant a política, sobretot a Europa on Palm, té una fama, però ni de bon tros la d’Apple.  Es més, la fama que té és contraproduent: Molta gent la recorda per les primeres agendes electròniques, aquelles que, quan s’acabava la bateria, es perdien totes les dades. Amb pantalla en blanc i negre i poques i lentes aplicacions …  quan ja les iPaq de Compaq i el Windows Mobile començaven a demostrar que una PDA podia fer més.

Això no vol dir que el dispositiu sigui dolent ( iep! ) si no que la seva política no ha estat encertada.

La setmana passada vaig tenir la sort que em van explicar la recepte per a preparar un meravellós pastís de pa de pessic. És fàcil!!!!! I li dec l’honor a Mariajo. Thank you very much!

Ingredients:

• 1 iogurt de llimona
• 1 sobre de levadura royal
• Sucre (1 paquet gran, que en necessitarem)
• Oli
• llimona (per ratllar-ne la pell)
• farina de pastisseria
• 3 Ous
• Mantega (un trosset)
• Una safata per a fer de motlle

Preparació

• Preescalfem el forn a 180º
• Obrim un iogurt de llimona i deixar el contingut apartat
• Agafem 3 ous i els batem
• Posem 3 mides de iogurt de sucre i batem
• Posem 3 mides de iogurt de farina i batem
• Un sobre de levadura royal i batem
• Posem una mica més de mitja mida de iogurt d’oli i batem
• Hi posem el iogurt de llimona i batem
• Hi posem ratlladura de llimona (pell de llimona ratllada)
• I suc de taronja … o de mitja taronja o mig brick d’aquests “mini”.
• Batem fins que deixi de ser una massa extremadament espessa i passi a ser una mica espessa i sense grumolls.
• Untem amb la mantega el motlle (per a que no s’enganxi el pa de pessic)
• Hi aboquem la pasta
• Deixem escalfar uns 20-25-30 minuts, depenent de la forma del motlle.

Per mirar si ja està fet, clavem un ganivet o una punxa al centre del pastís. Si surt net, sense res enganxat, és que ja està fet.

Mirant he vist que hi havia gent que substituïa una mida de farina per una d’ametlla ratllada, o que hi posava directament ametlles per a que quedessin dins el pastís.
I n’hi ha qui substitueix aquesta ració de farina per una de xocolata (cacau) …. xocolata!!!! Mmmmmmm

Gadget Helpline és una empresa de servei dels Estats Units que ofereix una línia telefònica d’ajuda per als usuaris d’aparells elèctrics i electrònics.

Ha decidit fer un estudi sobre les seves trucades i la seva relació entre homes i dones.

• Quan un home truca, el 64% no s’han llegit el manual, enfront dels 24% de les dones. És ben sabut que als homes el manual d’instruccions ens molesta i, o bé aprenem a fer funcionar l’aparell per nosaltres mateixos, o bé ens el carreguem en l’intent. Som més agosarats.
• El 12 % dels homes que truquen, és que s’han oblidat d’endollar l’aparell o de prémer el botó d’encendre l’aparell. Només al 7% els passa una cosa similar. En qualsevol dels dos casos aquest error, és greu, molt greu.
• Les dones estan fins a un 32% més d’estona al telèfon. Exigeixen una explicació llarga, acurada i precisa del problema. Mentre que els homes volen una explicació molt curta. Mínima. Però els homes que necessiten una segona trucada són un 47% més. És a dir, les dones estan disposades a escoltar més estona, però a canvi de solucionar el problema d’una única trucada.
• Finalment i l’únic punt on els homes sobresurten, és que un 17% de les trucades femenines truquen amb l’aparell funcionant perfectament, i truquen per saber si l’estan fent funcionar de forma correcta, enfront només un 9% dels homes que fan el mateix.

En fi … jo relacionaria això amb els típics tòpics de que les dones tenen més capacitat per parlar, escoltar, i en general, són menys agosarades (que no vol dir menys valentes, si no menys temeràries) i amb una miqueta més d’inseguretat (o simplement menys ego, pensant que ho fan tot bé). Però no ho faig que si no m’acusarien de masclista.

Tens una filla? No saps què regalara-li aquest Nadal? Bé, et proposem la sol·lució ideal. A GlamGuns.com pots comprar coses com

• L’ametralladora HK47 model “Hello Kitty”

• El snipper (l’arma d’un franctirador) amb visió nocturna model “Pequeño Pony”

I més detalls que segur, segur, faran les delícies de les vostres filles.  Són ben folls aquests americans …

Acostumats estem a comptar de 10 en 10. O de 100 en cent. Però no sempre ha estat així.

Moltes cultures, molts pobles, comptaven de 5 en 5. I algun rastre ens havia quedat fins no fa gaire amb el duro. Quant és això? vint duros. Per qui no ho sàpiga, un duro eren 5 pessetes. També, però això ja em queda més llunyà, es comptava amb rals. 4 rals (o reals, de reales) eren una pesseta. Aquest sistema, de comptar monetàriament és degut a que fa temps, molt de temps, les monedes valien el seu valor en or i en plata. És a dir, si 10 grams d’or costaven 50 grams de plata, tenir una moneda de 10 grams d’or, costava l’equivalent a les monedes que fessin 50 grams de plata. I com que l’or i plata canviaven de valor amb el temps, era normal veure com una moneda d’or podia costar 8 monedes de plata “pura” i 12 de plata “no tant pura”. I a la gent no se li feia estrany.

Una variació d’aquest sistema va durar fins els anys 70 a Anglaterra, amb les lliures, penics i schillings.

Però això va canviar amb la Unió Llatina: Els diferents països van decidir emetre monedes amb el mateix “valor” en or i plata, de tal forma que eren perfectament intercanviables entre si. Així, la moneda de 5 pessetes espanyola era, en valor (i normalment mida i pes), idèntica a la de 5 francs francesa, 5 lires italianies o 5 pesos xilens. El sistema va fracassar, bàsicament per dos motius: L’or va començar a fluctuar molt de valor (i no era un valor segur o estable) i els Estats Pontificis (Si, si, el vaticà) va començar a emetre monedes amb menys “valor” del marcat (menys or i plata a les monedes del que hauria de tenir) per dificultats econòmiques.

Però això ja va canviar la mentalitat de la gent … i a partir d’aquest moment es van començar a establir els sistemes decimals a per tot: Tot es comptava de 10 en 10 … o de 100 en 100. Això, de fet, va ser el final d’un llarg procès … doncs feia temps que tothom s’anava quedant amb aquest estàndard.

Els Babilonis, per exemple, comptaven de 60 en 60, per això 1 hora són 60 minuts: Ells la varen descobrir. El mateix amb els angles.

Els francesos van heretar una tradició d’origen celta: Comptar de vint en vint. No us ho creieu? Com és 80 en francès? “Quatre-vingt” i 90? “Quatre-vingt-dix” … 95? “Quatre-vingt-quinze“. I com sabem que és una tradició celta? Als irlandesos que encara parlen gaèlic, els passa el mateix: 10 és a deich (deu), 20 és fichead (vint). 30 és a deich ar fhichead (10 sobre 20), 40 dí fichead (2-20), 60 trí fichead (3-20), 70 trí fichead is a deich (10 sobre 3-20).

Us imagineu com comptaven de 20 en 20? És clar … fent servir els 20 dits del cos … una habilitat que certament hem perdut!

En fi … espero que hagueu trobat l’article interessant. És clar que encara hi ha altres formes de comptar, com fan els ordinadors, de 2 en 2 (01), o com fan alguns informàtics, de 16 en 16 (0,1,2,3,4,5,6,7,8,9,A,B,C,D,E,F) … així que si el Windows diu que hi ha un error d’instrucció a 0xffffffffff .. si hi treieu el 0x ja sabeu a quin nombre s’està referint. També hi ha d’altra gent que compta de 500 en 500, com en Fèlix Millet. Però això, ja és un altre tema

Com diuen, cada loco con su tema. Si ets un supermercat, no et posis a vendre ordinadors. I menys a aconsellar. Així, tenim una fabulosa imatge d’alcampo:

Anem a repassar les diferents informacions:

Qué necesito saber para comprar: Discos duros. Bé, fins aquí, cap problema.

Tipos: multimedia ( conexión con tv para ver películas, foros  … incluye mando a distancia a sólo datos.
Què passa aquí?. Veure un parèntesi que s’obre i no es tanca, ja ens hauria de fer sospitar. “Tipos” … que és plural, però només en parla d’un: El multimèdia. Bé … com a mínim ens en posa un … a caballo regalado …

Per a què serveix el multimèdia:

• Conexión con tv para ver películas. Fins aquí, bé.
• Foros .. ??? un disc dur que et permet navegar per internet, i connectar-te a un fòrum i publicar missatges? Wala. Increible … però si fes això, jo hagués destacat “navegar por internet”.
• Inluye mando a distancia a sólo datos: Ehm … aquesta frase no té sentit. Un comandament a distància només per accedir a les dades? O per convertir-lo en un disc de “només dades”? Però si a internet tot són “dades”!!!!

Tamaño: 2,5″ o 3,5″. Indica las dimensiones del disco.
Apunt ha estat d’encertar-la … el ” són les polsades … i n’hi ha de dues mides: 2 i 1/2 o bé 3 i 1/4 (3,25). Els petitons són els de portàtil i que normalment no necessiten alimentació externa, normalment són de menys pes, però també menys capacitat i menys velocitat.

Capacidad: Se mide en Megabytes (Mb). A más megabytes, más capacidad. 1000 megabytes (mg) = 1 gigabyte (gb) = 1 terabyte (TB).
Ui! aquest va faltar a classe de matemàtiques i informàtica.

• A informàtica els múltiples són de 1024, i no de 1000. Tot i que és cert, moltes empreses de disc durs menteixen i apliquen la proporció a 1000 per aparentar que “n’hi ha mes”. Va, li perdonem.
• Les sigles s’escriuen, sempre, la primera en majúscula i la segona en minúscula. Mb, Gb, Tb. Fa temps s’escrivia tot en majúscula per dir MB = Megabyte (1024 bytes) i majúscula/minúscula per dir Mb = Megabit (1024 bits … 1/8 part d’un megabyte). Tot i que aquesta nomenclatura ha caigut en desús, en part gràcies a les operadores d’ADSL, que et venen velocitats de 20 “megas”, que són 20 Megabits = 2,5 Megabytes per segon. I és clar … mola més dir 20 “megas” que 2,5 Megabytes. Sempre és mega alguna cosa.
  Per cert, curiositat: en francès s’usa la sigla Mo … “Megaoctet”, ja que un “byte” és un “octet”.
• 1000 mg = 1 Gb. Llegit: 1000 mili grams = 1 Gigabyte de la mateixa forma que 1000 camps de futbol són una nau klingon.
• 1 Gb = 1Tb. Tants anys esperant arribar al “Tera” i resulta que fa temps que ja hi érem.  Si ho arribo a saber, no em canvio mai el meu primer disc dur de 1,2 Gb!!!! (

La frase frikiment correcta seria:

• 1 Tb = 1.024 Gb = 1.048.576 Mb

I la més assumible per a un humà corrent

• 1 Tb = 1.000 Gb = 1.000.000 Mb

Però fixeu-vos que en cada “Tera” esteu perdent 48.576 Mb (Uns 47Gb de capacitat de menys que amb l’escala de 1024)

Y no se olvide de: Correctíssima, però fa pànic.

Si es un disco duro multimedia, comprueba las conexiones de su televisor:
Cert, però no us fa mal a la vista? No concorda la persona … “comprueba” (tu) … “su” (vostè).

Si, em penso que els demanaré consell!!!!

Vist a wtf!