Ca n’Elrohir

Si m’heu seguit el bloc, sabreu que m’agrada molt anar al cinema, tot i que per temps, i per preu, no sigui una cosa que em pugui permetre.

Ara entrarà en vigor la Llei del Cinema, llei que obliga a projectar un 50% de pel·lícules en català si aquestes s’estrenen en més de 15 sales, sota amenaça de sancions. En el seu moment, ja em vaig posicionar: Estic en contra que una llei d’aquesta mena usi les sancions com a arma, no em sembla just … no cal ser un castigador (The punisher) … mireu la pel·li “Juez Dredd” per veure a què duu quan un és jutge, jurat, i amb càstigs forasenyats.

Però els esdeveniments han estat aclaparadors: La contraoferta dels cinemes va ser projectar un 3% del cinema en català, i posicionar-se, no només contra la llei, si no contra el català mateix. I aquí han patinat … amb la família no s’hi juga.

Asseguren que no hi ha demanda de cinema en català, però el problema és que a la major part d’aquesta demanda, no li importa massa si la pel·lícula està en català o castellà, i no farà mans i mànigues per anar al cinema que està a l’altra punta de la ciutat, per veure en una sala minúscula una pel·li de Disney en català en sessió de migdia, si no que anirà al cinema a la sala que li agradi, a l’hora que vulgui i si es troba la pel·lícula en català, li agradarà, i si se la troba en castellà, ja hi està acostumat i també li agradarà. Aquesta pedagogia ja l’ha fet TV3 els últims 25 anys (25?) i curiosament TV3 ha estat líder d’audiència a Catalunya fins que el PSOE hi va fotre mà. TV3 ha estat, per dir-ho d’alguna forma, “El sustituto” d’una feina que havien d’haver fet, també, ells.

I és que en el fons es tracta d’això, pedagogia. No va ser Suàrez aquell que va dir just estrenada la democràcia que “¿Como se va a explicar física nuclear en catalán?“. Doncs bé, el temps ens ha demostrar que no només és possible, si no que a més de ser possible, 7 universitats catalanes amb classes en català copen pràcticament totes les places de les 10 millors universitats d’Espanya, i Catalunya és de les comunitats que més estudiants d’altres llocs d’Espanya rep. El català, llengua romànica emparentada amb el castellà, no és un problema. Ho és la mentalitat d’alguns individus, que ens veuen com els rebels que han d’acabar anant a la Battle Royale.

Els cinemes asseguren que la gent fugirà de les pel·lícules en català. Potser ens trobarem amb algun nouvingut que així ho faci, per raons lògiques. Potser, amb algun energumen que també ho faci per anticatalanisme radical. No nego que algú també ho farà al principi per falta de costum. Però crec que a la major part de la gent no li importarà, sobretot passats uns mesos.I sobretot si corregeixen alguns “tics” fatals de les traduccions, com posar “fill de xxxx” cada dos per tres o dir que Wolverine, dels X-Men és en “Llobató“.

El quid és, al cap i a la fi, una mescla d’anticatalanisme i diners que cal gastar en doblatges i que algunes productores/distribuidores no estan disposades a gastar.

Ara, els cinemes faran vaga dilluns vinent per demostrar el seu desacord. Dilluns? Eh? Bé, això demostra la força i el convenciment dels seus arguments … per què no feien vaga un cap de setmana sencer? Em ve, en aquests moments, una pel·lícula al cap: Mucho ruido y pocas nueces. És més, estan provocant l’efecte contrari: S’organitzen grups en “protesta” de la “protesta”.

Al final, tot es resoldrà de la mateixa forma: Les “majors” no traduiran les pelis al català, ningú es farà càrrec de la multa i tot seguirà com sempre.

O no! ja va passar quan Disney va haver de fer traduccions pel castellà “d’Espanya”. Li va tocar molt els nassos haver de fer dues traduccions a un mateix idioma (Una per amèrica i una altra per a Espanya), i a més per una variant dialectal que no representava ni el 10% dels parlants d’aquell idioma … però va passar per l’adreçador … Qui sap!

Últimament m’he vist obligat a agafar molt (i molt) el cotxe, circulant per carrers de Barcelona que mai m’hagués imaginat circulant … però bé … la necessitat obliga, que diuen. I de tant agafar el cotxe, me n’he adonat que hi ha diferents espècies de “reis” de la carretera, que són fàcilment distingibles.

Taxistes: No per sortir els primers són els pitjors. Es passen el dia a la carretera i van molt a sac, però al ser el cotxe el seu mitjà de vida, se’n cuiden prou de fer cap bestiesa massa arriscada. Només cal mantenir una bona distància de seguretat amb ells si estan prop de la vorera (frenada en sec per agafar un vianant) o vigilar si tenen un vehicle al davant que els fa anar lents (canvi de carril sense intermitent assegurat).

Nengs del Golf: Condueixen un Volkswagen Golf negre. En alguns casos, com un “quiero y no puedo”, usen Polos o Ibices … a vegades se’n veu algun amb un Megane. Sempre que vegis un d’aquests cotxes de color negre (vermell també, però habitualment negre), ja pots saber que a dins hi va un rei: Retallen entre els cotxes sense intermitents i apurant les distàncies i, en cas que fent un canvi de carril et puguessis posar davant seu, en un moment et demostren que el seu “buga” té molta embranzida tallant-te la incorporació. Sempre et tallen, sembla un axioma.

Pijos del tot-terreny: Perfil també senzill: Tot-terreny audi, bmw o porsche. Se’ls reconeix fàcilment per la seva actitud que es pot resumir amb un “jo passo”. Si vol girar, gira. Si vol fer un avançament, el fa. Si vol seguir recte, també. Ja t’apartaràs que per això el seu cotxe és més gran i “piju”. És un dels grups més radicals i agressius. Jo apostaria per prohibir la circulació de tot-terrenys per la ciutat.

Motos: També conegudes com a kamikazes. Tu vols girar a l’esquerra, poses l’intermitent … i t’intenten avançar per l’esquerra!!!! El millor lloc per circular és la zona morta dels retrovisors del cotxe … al costat o just darrera no, que podries sortir en un mirall. El truc amb ells és senzill: Tu fes la maniobra tal com la tenies prevista, si la feies bé, que ells mateixos se’n preocupen prou de no sortir escaldats d’un possible xoc.

Immigrants: A veure, i sense caure al racisme, si que és cert que en molts països les normes de conduir no són les mateixes que aquí. Tampoc la dificultat de treure’s el carnet!!!! en molts d’aquests llocs treure’s la “lisensia de conducsión” (o de “manejar un carro”) es tant fàcil com anar a trànsit i pagar. Per exemple a Perú o a Rússia, per citar dos països. I tot i que trànsit ho sap i invalida el carnet de conduir d’aquests ciutadans, i els obliga a treure-se’l aquí, hi ha molts que segueixen amb els costums del seu país d’origen. Per exemple, a Marroc té prioritat qui s’incorpora a la rotonda i a molts països americans pintar una línia continua a la carretera és gastar molts diners en va (i no diguem una doble continua). Tots els carrers són bons per a arribar a destí i la direcció contrària només indica qui, en cas de conflicte, té prioritat.

Doble fila: Això afecta a personatges de tota raça, sexe i buga. Parar en doble fila posant els warnings. Si pot ser reduint un carrer a un únic carril de pas i obligant als conductors a fer ziga-zagues situant-se al carril oposat del cotxe en doble fila que tens uns metres més endavant. El millor lloc per fer-ho sempre és davant la sortida (o entrada) d’un pàrking, per facilitar-ne l’accés i la visió mútua entre els que circulen i els que es volen incorporar. I sortir sempre sense avisar, sense treure els warnings i tallant l’únic carril per on podia circular la gent.

En fi, en qualsevol dels casos … reis autocoronats de la carretera!!!

Aquest Nadal està essent un Nadal ben especial, que no té a veure amb cap d’altra que hagi viscut, i el motiu té a veure amb la Sanitat. Jo sempre havia estat de la Sanitat pública fins, que en tenir el primer fill, vàrem decidir agafar una mútua, per això que en diuen de millor assistència, més facilitats al part, habituació individual, etc … Bé, i això m’ha permès viure les sanitats del nostre país:

Tenim una Sanitat pública: Que ofereix atenció a tot ciutadà de pràcticament tot allò que pugui necessitar i no sigui un mer desig capitalista (com la cirurgia estètica no-reparadora).

Tenim una Sanitat privada: Aquella en la que el metge només es mou si, en acabar, cauen diners a la seva caixa. Malauradament hi ha especialitats que són de forma pràcticament exclusiva privada, com l’odontologia, el que duu a tarifes absolutament forasenyades. D’aquesta sanitat no n’he pogut tastar gaire cosa, però com que tot es resumeix amb un tema de diners (que no abunden), haig de suposar que és bona. La meva experiència amb l’odontòleg privat és nefasta … però sé de gent que ha pagat autèntiques fortunes i està molt contenta amb els metges i els tractaments rebuts.

Tenim una Sanitat de mútua: Aquesta Sanitat se’ns ven com a la Sanitat privada per aquells que no tenen tants diners. Ens ven que amb ella no hi ha cues, hi ha els metges privats amb l’atenció de la privada, i un tracte més personalitzat.

Bé, doncs la meva experiència és que la mútua paga a un metge privat una quarta o una cinquena part del que el metge cobra per un pacient absolutament privat. Tant és així que el col·lectiu de metges privats tenen una distinció molt clara entre el que ve de mútua i el que no. El que ve de mútua, en la majoria de casos que he vist, és un estorb que cal liquidar aviat per que no causi gaires pèrdues. Un mal necessari ja que els pacients absolutament privats no són tants. Senyors pacients de mútua, a la sala de la dreta. Senyors pacients privats, a la de l’esquerra.

Les cues, si, són una mica més petites, però amb una mútua, qualsevol complicació implica que automàticament siguis redirigit a la sanitat pública. Si si, no és broma. Un part, si tot va bé, amb la mútua genial, habitació per la mare sola. I si passa qualsevol cosa? T’enviem a la maternitat o a la Vall d’Hebrón, que són públics. Tens un atac d’asma? No, no vinguis al nostre “especialista”, ves al clínic, que allà si tenen bons mitjans.

El tracte, a la sanitat pública sempre l’he rebut d’allò més amable, pocs metges “bordes” he trobat. Molts experts i amb molts mitjans, tot i que en edificis poc “atractius” i extremadament funcionals. No hi ha butaques amb coixí, ni revistes ni “play 3″ a la sala d’espera pels nens per que s’oblidin que han d’entrar al metge. Llistes d’esperes “adaptades” a l’urgència de cada cas (el que vol dir que algunes són mooolt llargues).

La sanitat pública en aquest país encara funciona, tot i que moltes vegades més per la voluntat dels metges i infermers que hi són que no pas pels mitjans que posa la conselleria. I les mútues, són un afegit que hom es podria estalviar perfectament. Una capa que només cobra i que si, si et serveix per estalviar-te 20′ de cua en un centre públic, en una sala d’espera més “xic”. Tot i que sempre pots valorar si t’interessa continuar pagant o no per aquests petits “plusos”.