h1

Cobdícia

7 febrer 2010

No hi ha res al món pitjor que ser un ésser cobejós. Sense escrúpols. I a més no tenir ni idea del que un està parlant. Així tenim als CEO de telefónica, que no contents amb oferir-nos una de les pitjors connexions a internet d’europa, i més cares, hem d’aguantar que diguin absurditats com aquestes:

…los buscadores de Internet utilizan nuestra red sin pagarnos nada, lo cual es una suerte para ellos y una desgracia para nosotros. Pero eso no va a poder seguir, es evidente, las redes las ponemos nosotros, el peering lo hacemos nosotros, los sistemas los hacemos nosotros, el customer care lo hacemos nosotros, el servicio post-venta lo hacemos nosotros, el servicio de instalación lo hacemos nosotros, lo hacemos todo… ¿Cual es la estrategia de telefónica? …Eso va a cambiar

És a dir: Google es deixa una pasta gansa en una operadora per la connexió a internet que ha de tenir (immensament gran). L’usuari espanyol es deixa una pasta gansa en una connexió per connectar-se a internet ( i de mala qualitat ). Com que telefònica no en té prou estafant els seus usuaris, i veu que Google fa molts diners, comença a pensar com fer-ho per que Google pagui: Si no pagues bloquejaré el teu web. L’objectiu de telefònica és donar accés a la informació, no de deliminar quina informació s’ha de consultar.

I com que cada vegada anem a que més i més serveis siguin per internet, anem al següent pas: Què passa amb el cloud computing? (Treballar amb tota la informació a internet?)ç

…La inteligencia está en la red, y las redes son nuestras…

Iepa! Doncs si el que diu és veritat, comença a pensar que aleshores és millor que les xarxes tornin a estar en mans del govern, més que d’una empresa privada.

Uh-oh!

h1

Torna SEGA!!!!

3 febrer 2010

Avui m’he assabentat del llançament d’una nova consola de Sega: SegaZone.

Aquesta consola, de moment, només ha sortit al Regne Unit (l’haurem de fer importar) … De fet, no és una nova consola, és una “megadrive”, d’aquelles que es venien ara farà 15 anys ( en sóc de gran ja … ), amb el mateix “hardware” (és a dir, retroinformàtica molt dura), però amb un aspecte posat al dia i una vintena de jocs clàssics en memòria. Però per “millorar-la”, hi han inclòs la ranura de cartutxos de Megadrive ( els hi podeu treure la pols ), uns comandaments similars als de la Wii i uns 16 jocs que s’adapten als nous comandaments (és a dir, com si juguéssim a la Wii).

I tot això a un preu que no supera els 45€.

Visca! :D

h1

No em puc creure …

1 febrer 2010

No, no em puc creure que ho hagin inventat. Hi ha una web en castellà que es dedica a això, i segur que no s’han passat per la botiga d’ofertes per als lectors del diari “El Mundo”.

Bé, us recomano que per coses ben rares, us passeu per la botiga. No és barata, no, però hi ha coses ben curioses!

h1

El meu primer cop amb un eReader

28 gener 2010

Doncs si, us explicaré el meu primer cop … amb un lector d’eBooks. Ha estat un regal d’una empresa, per poder veure uns ebooks, i no ha estat per a mi, si no d’empresa a empresa.

Bé, en fi, que m’han deixat tenir una estona a la mà un eReader Acer d’aquests de 300€ amb tarja SD … i us explico l’experiència:

  • Pudor: El primer que m’ha sorprès ha estat una fortíssima pudor a plàstic. Tinta? Embalatge? La funda de pell falsa? Qui sap, però tombava.
  • Penjat: Quan me l’han passat, tot just l’acabaven d’obrir i tancar per mirar si funcionava. He estat el segon afortunat de tocar-lo. Però si, efectivament, la primera persona havia penjat l’eBook només obrir-lo. Per sort, darrera té un botó de reset. Però això ja ha fet mala pinta.
  • No es pot apagar: Després de trastejar-lo una estona, l’hem intentat apagar. Però no hi ha hagut manera: Es quedava amb el símbol de la rodoneta d’Off, però seguia allà, que ni en 5 minuts se n’anava. Total, que he deixat a la meva companya llegint el manual per saber com s’apaga el dispositiu. Però haver de llegir el manual per apagar un aparell diu molt poc d’ell.
  • Leeeent: És extremadament lent … obrir l’eBook no és banal, no pots dir: va, tinc una parada de metro, llegeixo una pàgina més … que va! has sortit del metro i encara estas buscant el fitxer.
  • Zoom?: Els llibres que volíem llegir estaven en format PDF, i els hem pogut obrir sense cap problema. Però ai l’as! En part problema del PDF, en part problema de l’eReader … Només té 5 nivells de zoom. Al nivell 4 el text seguia essent il·legible. I al nivell 5 el text era massa gran i obligava a fer scroll en les 4 direccions del “pad”. I com us he dit al punt anterior, és lent.

Així que en resum, el meu primer cop amb un eReader d’Acer ha estat absolutament decepcionant. Per sort, no m’he gastat els diners en aquest aparell, que roman des d’aquell moment al fons d’un calaix de la feina.

h1

El cinema i el català

27 gener 2010

Si m’heu seguit el bloc, sabreu que m’agrada molt anar al cinema, tot i que per temps, i per preu, no sigui una cosa que em pugui permetre.

Ara entrarà en vigor la Llei del Cinema, llei que obliga a projectar un 50% de pel·lícules en català si aquestes s’estrenen en més de 15 sales, sota amenaça de sancions. En el seu moment, ja em vaig posicionar: Estic en contra que una llei d’aquesta mena usi les sancions com a arma, no em sembla just … no cal ser un castigador (The punisher) … mireu la pel·li “Juez Dredd” per veure a què duu quan un és jutge, jurat, i amb càstigs forasenyats.

Però els esdeveniments han estat aclaparadors: La contraoferta dels cinemes va ser projectar un 3% del cinema en català, i posicionar-se, no només contra la llei, si no contra el català mateix. I aquí han patinat … amb la família no s’hi juga.

Asseguren que no hi ha demanda de cinema en català, però el problema és que a la major part d’aquesta demanda, no li importa massa si la pel·lícula està en català o castellà, i no farà mans i mànigues per anar al cinema que està a l’altra punta de la ciutat, per veure en una sala minúscula una pel·li de Disney en català en sessió de migdia, si no que anirà al cinema a la sala que li agradi, a l’hora que vulgui i si es troba la pel·lícula en català, li agradarà, i si se la troba en castellà, ja hi està acostumat i també li agradarà. Aquesta pedagogia ja l’ha fet TV3 els últims 25 anys (25?) i curiosament TV3 ha estat líder d’audiència a Catalunya fins que el PSOE hi va fotre mà. TV3 ha estat, per dir-ho d’alguna forma, “El sustituto” d’una feina que havien d’haver fet, també, ells.

I és que en el fons es tracta d’això, pedagogia. No va ser Suàrez aquell que va dir just estrenada la democràcia que “¿Como se va a explicar física nuclear en catalán?“. Doncs bé, el temps ens ha demostrar que no només és possible, si no que a més de ser possible, 7 universitats catalanes amb classes en català copen pràcticament totes les places de les 10 millors universitats d’Espanya, i Catalunya és de les comunitats que més estudiants d’altres llocs d’Espanya rep. El català, llengua romànica emparentada amb el castellà, no és un problema. Ho és la mentalitat d’alguns individus, que ens veuen com els rebels que han d’acabar anant a la Battle Royale.

Els cinemes asseguren que la gent fugirà de les pel·lícules en català. Potser ens trobarem amb algun nouvingut que així ho faci, per raons lògiques. Potser, amb algun energumen que també ho faci per anticatalanisme radical. No nego que algú també ho farà al principi per falta de costum. Però crec que a la major part de la gent no li importarà, sobretot passats uns mesos.I sobretot si corregeixen alguns “tics” fatals de les traduccions, com posar “fill de xxxx” cada dos per tres o dir que Wolverine, dels X-Men és en “Llobató“.

El quid és, al cap i a la fi, una mescla d’anticatalanisme i diners que cal gastar en doblatges i que algunes productores/distribuidores no estan disposades a gastar.

Ara, els cinemes faran vaga dilluns vinent per demostrar el seu desacord. Dilluns? Eh? Bé, això demostra la força i el convenciment dels seus arguments … per què no feien vaga un cap de setmana sencer? Em ve, en aquests moments, una pel·lícula al cap: Mucho ruido y pocas nueces. És més, estan provocant l’efecte contrari: S’organitzen grups en “protesta” de la “protesta”.

Al final, tot es resoldrà de la mateixa forma: Les “majors” no traduiran les pelis al català, ningú es farà càrrec de la multa i tot seguirà com sempre.

O no! ja va passar quan Disney va haver de fer traduccions pel castellà “d’Espanya”. Li va tocar molt els nassos haver de fer dues traduccions a un mateix idioma (Una per amèrica i una altra per a Espanya), i a més per una variant dialectal que no representava ni el 10% dels parlants d’aquell idioma … però va passar per l’adreçador … Qui sap!

h1

El més perillós d’internet

19 gener 2010

Què és el més perillós d’internet? Algú ho sap dir? Potser us pensareu que el més perillós d’internet són els virus. O el Spam. O el govern xinès. No … el més perillós d’internet és el mateix usuari.

Si, penseu-ho bé … creeu el sistema de protecció més infal·lible de la història, que es desactiva amb una contrasenya, i l’usuari va i posa com a contrasenya el seu nom. O si pot, ni hi posa contrasenya. O li arriba un correu “Buena mañana, lamentaciones por molestar antes de Navidad, somos Banco Santader en revisión de proceso de datos” … i el paio va i es creu el correu i dóna totes les dades del seu compte a una web que no sap ni escriure en castellà.

Ah … però hi ha més exemples, i aquesta vegada em cremaré amb el Facebook, ja que avui és el lloc dels usuaris per antonomasia. Fa 4 dies un bon grapat de noies que tinc al Facebook començaven a posar “BLANC”, “Negre”, “morat” … misteri … fins que vaig descobrir que una campanya “prosolidaritat contra el càncer de mama” que invitava a les noies a posar el color de la seva roba interior al facebook. Publicant això han aconseguit donar més diners a l’estudi d’aquest càncer? No. Què? … res … absolutament. Potser deprimir a alguna noia que -si- hagi patit el càncer de mama.

En aquesta línia també tenim els que es fan admiradors de grups absolutament (* censurat *):

  • El tener un amigo informático no significa que el soporte técnico sea gratis: Mentida, sabem que si.
  • A mi también me ha decepcionado alguien muy querido
  • Todos con haití ( dóna diners … fer-se d’aquest grup no els ajuda … )
  • La primera rebanada del pan bimbo es una incomprendida
  • Por cada fan donaré $1 a los afectados de haití (el que no heu pensat que hi ha països que usen el mateix símbol per la seva moneda, i no és el mateix 1000 USD que 1000 pesos mexicans … si és que és veritat … haití està de moda).

Bé … aquesta només és una forma de SPAM dins del facebook. Però n’hi ha més:

  • Quan per saber el resultat d’un “Quizz” has de convidar a 50 amics ( tot i que li pots dir “skip” )
  • Quan jugues a un joc i necessites que els teus contactes també hi juguin per a construïr exèrcits o pandilles … o simplement una granja …

I la última, spam “mur a mur”:

American Airlines llevará a cualquier médico o enfermera a Haiti sin cargo, llamar al +1 212-697-9767 , por favor ayuden a difundir el mensaje!!! Copien y peguen desde sus lugares para ayudar a los terriblemente desafortunados en ese pais tan castigado

És a dir, inundar els murs amb aquesta notícia que American Airlines ja  ha desmentit.

Ho haveu vist? Encara avui en dia rebo missatges d’amics que em reenvien e-mails on se m’adverteix que “el próximo febrero de 1998 cerrará MSN”. Toca’t els ous i balla. I el mític “no aceptes a xxx@hotmail.com como contacto, es un peligroso virus que sacará una antorcha olímpica y arderá tu disco C” encara circula per internet.

Bé … ja n’hi ha prou d’això … també hi ha una altra cosa. Si bé no és el pitjor dels mals, si no fos pels poderosos filtres ho seria. L’altre dia vaig decidir no buidar la carpeta de SPAM del Gmail, a veure a quant arribava … 20 dies:

No està malament, no?

h1

Carta als Reis Mags

7 gener 2010

Benvolguts Reis Mags.

Ja sé que vàreu passar ahir, i sento escriure-us tant tard!!!! Però aquests són els meus desitjos geeks per l’any 2010, que hagueu portat a la nostra societat:

  • Una tarifa de telefonia mòbil senzilla i assequible, que inclogui 3G a un preu raonable i una cobertura decent, fins i tot fora del centre de la ciutat.
  • Un ADSL que no costi un ronyó i part de l’altre.
  • Un govern que aprengui que fer una web de 6 mesos de durada i crackejable en 4 dies no pot costar 12 milions d’euros.
  • Que la tecnologia ens ensenyi e-readers amb pantalla a color, tàctil, flexible i no lligat a una botiga com la d’Amazon.
  • Que el Govern no es pensi que la digitalització consisteix a fer comprar als pares un Netbook inútil i posar ADSL a la classe, i que la resta de coses sortiran soles (o de contractes d’exclusivitat amb amiguets).
  • Que tota empresa a internet tingui competència. Així m’agradaria competència d’AdSense, competència de Gmail, competència de l’Apple Store de l’iPhone, competència al Windows …

I finalment que els senyors d’amiga acabin l’AmigaOne X1000 i me’n regalin un :)

h1

El problema d’internet: Hackejar una PSP

2 gener 2010

Ara us estareu partint la caixa … dient … el problema d’internet es hackejar una PSP? Noooooo … però aquestes festes m’havia proposat voluntàriament aquest repte i, tot i que al final me n’he sortit, això em serveix per veure quin és el mal més gran del que pateix internet …. després del SPAM: L’excès d’informació.

Si si, resumint:

- El 99% de llocs pressuposen que tens ja una PSP hackejada a les teves mans. I si no la tens? Ahhhh …. has de trobar aquest 1% d’informació que et falta. Però la majoria de llocs no et diuen que et cal una PSP ja piratejada, si no que és una cosa tant habitual, que ometen aquest comentari. Aquí un dels mals: L’excés d’informació (i l’habitualitat d’aquesta) fa que entrar-hi sigui molt difícil si vens de 0. És equivalent a intentar-te documentar sobre qui coi és Belén Esteban …

- La gran majoria d’informació és molt, molt antiga. Sobretot molta que en el seu moment va ser rellevant i va provocar un bon posicionament d’uns quants articles. M’ha costat gairebé dues setmanes saber que la última versió del firmware “hackejat” és la 5.00M33-6. O això em penso a 2/1/2010. Però m’ha costat molt trobar-ho, ja que la majoria es refereixen a l’1.50 i 2.71. El problema és que molta informació no queda marcada com a “antiga”. I alguns mètodes antics són realment destructius.

En fi, ara ja tinc la PSP oberta, així podré jugar als grans clàssics de la SuperNintendo i de la NES en ella. Per fi la PSP tindrà bons jocs!!!!!! :D però m’ha costat un ou, i part de l’altre, aconseguir filtrar tantíssima informació.

h1

Els reis de la carretera

28 desembre 2009

Últimament m’he vist obligat a agafar molt (i molt) el cotxe, circulant per carrers de Barcelona que mai m’hagués imaginat circulant … però bé … la necessitat obliga, que diuen. I de tant agafar el cotxe, me n’he adonat que hi ha diferents espècies de “reis” de la carretera, que són fàcilment distingibles.

Taxistes: No per sortir els primers són els pitjors. Es passen el dia a la carretera i van molt a sac, però al ser el cotxe el seu mitjà de vida, se’n cuiden prou de fer cap bestiesa massa arriscada. Només cal mantenir una bona distància de seguretat amb ells si estan prop de la vorera (frenada en sec per agafar un vianant) o vigilar si tenen un vehicle al davant que els fa anar lents (canvi de carril sense intermitent assegurat).

Nengs del Golf: Condueixen un Volkswagen Golf negre. En alguns casos, com un “quiero y no puedo”, usen Polos o Ibices … a vegades se’n veu algun amb un Megane. Sempre que vegis un d’aquests cotxes de color negre (vermell també, però habitualment negre), ja pots saber que a dins hi va un rei: Retallen entre els cotxes sense intermitents i apurant les distàncies i, en cas que fent un canvi de carril et puguessis posar davant seu, en un moment et demostren que el seu “buga” té molta embranzida tallant-te la incorporació. Sempre et tallen, sembla un axioma.

Pijos del tot-terreny: Perfil també senzill: Tot-terreny audi, bmw o porsche. Se’ls reconeix fàcilment per la seva actitud que es pot resumir amb un “jo passo”. Si vol girar, gira. Si vol fer un avançament, el fa. Si vol seguir recte, també. Ja t’apartaràs que per això el seu cotxe és més gran i “piju”. És un dels grups més radicals i agressius. Jo apostaria per prohibir la circulació de tot-terrenys per la ciutat.

Motos: També conegudes com a kamikazes. Tu vols girar a l’esquerra, poses l’intermitent … i t’intenten avançar per l’esquerra!!!! El millor lloc per circular és la zona morta dels retrovisors del cotxe … al costat o just darrera no, que podries sortir en un mirall. El truc amb ells és senzill: Tu fes la maniobra tal com la tenies prevista, si la feies bé, que ells mateixos se’n preocupen prou de no sortir escaldats d’un possible xoc.

Immigrants: A veure, i sense caure al racisme, si que és cert que en molts països les normes de conduir no són les mateixes que aquí. Tampoc la dificultat de treure’s el carnet!!!! en molts d’aquests llocs treure’s la “lisensia de conducsión” (o de “manejar un carro”) es tant fàcil com anar a trànsit i pagar. Per exemple a Perú o a Rússia, per citar dos països. I tot i que trànsit ho sap i invalida el carnet de conduir d’aquests ciutadans, i els obliga a treure-se’l aquí, hi ha molts que segueixen amb els costums del seu país d’origen. Per exemple, a Marroc té prioritat qui s’incorpora a la rotonda i a molts països americans pintar una línia continua a la carretera és gastar molts diners en va (i no diguem una doble continua). Tots els carrers són bons per a arribar a destí i la direcció contrària només indica qui, en cas de conflicte, té prioritat.

Doble fila: Això afecta a personatges de tota raça, sexe i buga. Parar en doble fila posant els warnings. Si pot ser reduint un carrer a un únic carril de pas i obligant als conductors a fer ziga-zagues situant-se al carril oposat del cotxe en doble fila que tens uns metres més endavant. El millor lloc per fer-ho sempre és davant la sortida (o entrada) d’un pàrking, per facilitar-ne l’accés i la visió mútua entre els que circulen i els que es volen incorporar. I sortir sempre sense avisar, sense treure els warnings i tallant l’únic carril per on podia circular la gent.

En fi, en qualsevol dels casos … reis autocoronats de la carretera!!!

h1

Tres sanitats

23 desembre 2009

Aquest Nadal està essent un Nadal ben especial, que no té a veure amb cap d’altra que hagi viscut, i el motiu té a veure amb la Sanitat. Jo sempre havia estat de la Sanitat pública fins, que en tenir el primer fill, vàrem decidir agafar una mútua, per això que en diuen de millor assistència, més facilitats al part, habituació individual, etc … Bé, i això m’ha permès viure les sanitats del nostre país:

Tenim una Sanitat pública: Que ofereix atenció a tot ciutadà de pràcticament tot allò que pugui necessitar i no sigui un mer desig capitalista (com la cirurgia estètica no-reparadora).

Tenim una Sanitat privada: Aquella en la que el metge només es mou si, en acabar, cauen diners a la seva caixa. Malauradament hi ha especialitats que són de forma pràcticament exclusiva privada, com l’odontologia, el que duu a tarifes absolutament forasenyades. D’aquesta sanitat no n’he pogut tastar gaire cosa, però com que tot es resumeix amb un tema de diners (que no abunden), haig de suposar que és bona. La meva experiència amb l’odontòleg privat és nefasta … però sé de gent que ha pagat autèntiques fortunes i està molt contenta amb els metges i els tractaments rebuts.

Tenim una Sanitat de mútua: Aquesta Sanitat se’ns ven com a la Sanitat privada per aquells que no tenen tants diners. Ens ven que amb ella no hi ha cues, hi ha els metges privats amb l’atenció de la privada, i un tracte més personalitzat.

Bé, doncs la meva experiència és que la mútua paga a un metge privat una quarta o una cinquena part del que el metge cobra per un pacient absolutament privat. Tant és així que el col·lectiu de metges privats tenen una distinció molt clara entre el que ve de mútua i el que no. El que ve de mútua, en la majoria de casos que he vist, és un estorb que cal liquidar aviat per que no causi gaires pèrdues. Un mal necessari ja que els pacients absolutament privats no són tants. Senyors pacients de mútua, a la sala de la dreta. Senyors pacients privats, a la de l’esquerra.

Les cues, si, són una mica més petites, però amb una mútua, qualsevol complicació implica que automàticament siguis redirigit a la sanitat pública. Si si, no és broma. Un part, si tot va bé, amb la mútua genial, habitació per la mare sola. I si passa qualsevol cosa? T’enviem a la maternitat o a la Vall d’Hebrón, que són públics. Tens un atac d’asma? No, no vinguis al nostre “especialista”, ves al clínic, que allà si tenen bons mitjans.

El tracte, a la sanitat pública sempre l’he rebut d’allò més amable, pocs metges “bordes” he trobat. Molts experts i amb molts mitjans, tot i que en edificis poc “atractius” i extremadament funcionals. No hi ha butaques amb coixí, ni revistes ni “play 3″ a la sala d’espera pels nens per que s’oblidin que han d’entrar al metge. Llistes d’esperes “adaptades” a l’urgència de cada cas (el que vol dir que algunes són mooolt llargues).

La sanitat pública en aquest país encara funciona, tot i que moltes vegades més per la voluntat dels metges i infermers que hi són que no pas pels mitjans que posa la conselleria. I les mútues, són un afegit que hom es podria estalviar perfectament. Una capa que només cobra i que si, si et serveix per estalviar-te 20′ de cua en un centre públic, en una sala d’espera més “xic”. Tot i que sempre pots valorar si t’interessa continuar pagant o no per aquests petits “plusos”.